Un any de pandèmia

Avui fa un any que el Gobierno del Estado va decretar l’estat d’alerta per a tot el territori nacional. Aquest decret contemplava, com tothom deu recordar, el confinament domiciliari de la població i el tancament de centres educatius, negocis d’hostaleria i comerços. Només podien anar al lloc de feina, a banda del personal sanitari i assistencial, els treballadors que van passar a anomenar-se “essencials”, com ara els de la pagesia i els de l’alimentació. Recordo el dia 15 de març, primer dia de confinament, amb una barreja de sentiments. Va ser un dia llarg que va transcórrer entre la desorientació per l’alteració de totes les dinàmiques, l’angoixa per tot el que de sobte ens queia al damunt, trucades a les administracions supramunicipals per disposar de més informació, anul·lació d’esdeveniments immediats, i sobretot estar a l’aguait, en primera instància, del benestar dels treballadors municipals, de com anaven les coses a l’Hospital de Figueres i també, perquè fet i fet som persones,  de la salut dels familiars. Amb un ull posat a les notícies que ens parlaven del desastre d’Itàlia i l’estómac encongit pensant si aquesta situació arribaria a ser tan greu a casa nostra.

Aquell estat havia de durar quinze dies, però ja de seguida tothom va ser conscient que duraria més. No calia ser experta en matemàtiques ni en estadística per adonar-se de com anava tot plegat. Ben aviat ens vam fer càrrec de les persones que dormien al carrer, però contemplàvem ─tot el plenari municipal i jo mateixa─ com continuaven arribant sensesostre d’altres llocs que havíem d’atendre, perquè deixar-los al carrer suposava deixar-los a mercè del virus letal. També es van disparar, en els primers dies de confinament, situacions de necessitats que vam atendre així que les vam detectar, com ara persones grans que viuen soles (alguns cops impedides) i que no podíem permetre que haguessin de passar per aquella situació. Ens van imposar la norma de la mascareta, però no hi havia mascaretes enlloc ni possibilitats d’obtenir-ne, igualment com l’alcohol o el gel hidroalcohòlic. Preocupava especialment la situació a l’hospital i als centres d’atenció primària de la ciutat, on el personal es trobava completament exposat a la infecció i amb unes mesures de protecció insuficients i una manca d’equips que feia esfereir. Persones que atenien altres persones o que feien tasques de la llar per a altri, també, de sobte ja no podien exercir la seva funció i es quedaven sense ingressos. I allò tot just acabava de començar.

En aquells dies, a l’Ajuntament vam passar moltes angúnies. Vam ajornar el cobrament dels impostos que corresponien per calendari, vam desactivar les zones d’aparcament, vam deixar sense efecte les taxes que afectaven negocis tancats. Us imagineu la quantitat de diners que, de sobte, l’Ajuntament va deixar d’ingressar? Aquest fet va motivar que haguéssim de modificar el pressupost municipal en moltes, moltes partides per poder atendre totes les necessitats que se’ns plantejaven. Vam haver de tirar mà d’imaginació com no pensava que en fóssim capaços. Vam passar-nos dies sencers penjats del telèfon reclamant informacions i recursos que no arribaven, buscant mascaretes per tot arreu, fent consultes sobre molts temes. De reunions telemàtiques, en vam tenir tantes i a tants nivells... I moltes nits les vam passar sense dormir o dormint molt menys del que necessitàvem. La velocitat de propagació del virus semblava no tenir aturador, l’hospital no donava a l’abast, hi havia ERTOs que no es cobraven i sorgien moltes necessitats noves. Moltes famílies que no havien requerit mai cap ajuda abans d’aquest drama, ara es trobaven sense cap ingrés i sense poder pagar pels serveis bàsics ni tan sols el menjar. Vaig patir molt, ho dic amb tota sinceritat. I és que els ajuntaments hem estat la trinxera de la pandèmia! La sensació de responsabilitat, que tens des del primer moment que agafes la vara d’alcaldessa, era ara més gran que mai i pesava molt més que mai abans: si nosaltres, si l’Ajuntament, fallàvem, la ciutat ho patiria encara molt més. Tenint en compte que les persones, la ciutadania, és el que hem de posar i hem posat per davant, tant a nivell de salut com econòmic. Per això vam adaptar tots els serveis municipals a la situació, amb la reorganització que això comporta i que us asseguro que no és pas poca cosa. El cas és que vam treure forces d’on no sabíem que en teníem i hem tirat endavant.

I ja ha passat un any.

Encara hi ha molta feina a fer. Aquest dimecres, precisament, tenim un Ple extraordinari per tancar el pressupost del 2020, el que ens permetrà disposar dels romanents de partides no executades per a invertir encara en els efectes de la Covid-19 durant el 2021. En paraules planeres, vol dir que podrem utilitzar diners del pressupost 2020 que no es van gastar. Diners que s’afegiran als cinc milions d’euros que aquest Ajuntament ha destinat a pal·liar els efectes de la pandèmia durant un any.

Però no vull acabar, en un post de diumenge, amb xifres i dades econòmiques. La bona notícia de l’any, si se’n pot dir així, és el moviment ciutadà i solidari que es va generar. Jovent que s’organitzava per portar la compra o les medicines a les persones grans a domicili. Gent que disposava de materials per fer mascaretes i bates i els van donar. Persones que van passar-se el confinament cosint material de protecció per als sanitaris o per a les famílies més desfavorides. Ciutadans i ciutadanes que es van bolcar en donacions a l’hospital. Espero que tots i totes, de la pandèmia, n’haurem tret ─almenys─ aquesta lliçó.