Històries d'alcalde

Dissabte vaig tenir el goig de fer la benvinguda institucional a la presentació del nou llibre de Joan Armangué, Històries d’alcalde. Més enllà de la meva representativitat com a alcaldessa de Figueres, necessària per respecte a la institució que presideixo i per respecte als anteriors alcaldes ─i Joan Armangué entre ells─, ser a la presentació i intervenir-hi va ser un gran plaer.

• Primer, perquè llegint el llibre i prenent notes, han desfilat davant dels meus ulls vint-i-quatre anys d’història de la ciutat (els vint-i-quatre que en Joan va fer part de la vida municipal, meitat al govern i meitat a l’oposició). Part d’aquesta història, malgrat ser-me coneguda, no la vaig viure en primera persona, sinó més aviat d’oïdes, per motiu de la meva edat. Alguns dels fets, per això mateix, em van passar desapercebuts al moment en què es produïen, però conec bé els seus actors i haig de dir que ara comprenc millor algunes de les situacions que s’hi descriuen. Aquesta ciutat, malgrat ser una de les ciutats importants de Catalunya, és petita i es pot dir que ens coneixem tots. Raó de més per llegir aquest llibre memorístic.

• En segon lloc, perquè la dissecció i les apreciacions que en va fer l’amic Sebastià Roig van ser encertades, i més que encertades, d’una precisió quirúrgica; tanmateix, delicioses i no per això menys dures amb alguns dels personatges que passen per les pàgines del llibre i amb el mateix Armangué.

• En tercer lloc, perquè escoltar algunes de les anècdotes i dels fets relatats al llibre explicades pel seu mateix protagonista en la conversa amb la periodista (i persona estimada) Anna Punsí no tenia preu. Armangué parlava, tant al llibre com en la conversa, de persones amb qui va disputar-se l’espai polític sense rancúnia, sense mala llet, però sense deixar de dir el que en pensava i sense deixar de ser completament sincer.

Comparteixo amb en Joan molt del que explica al llibre. Per exemple, el fet de començar la feina a les vuit del matí, que permetia ─abans a ell i ara a mi─ veure com es desperta la ciutat i que ens equipara a la resta de treballadors municipals, alhora que ens converteix en exemple de cara als mateixos treballadors. Actituds d’edils posteriors, més en la línia de senyors feudals o de burgesos benestants pel que fa a les hores d’anar a la feina, han fet més mal que bé a la valoració global del càrrec institucional. Coincideixo també amb ell amb el seu concepte d’Ajuntament obert a la ciutadania i de transparència en la gestió pública. M’agraden molt algunes de les apreciacions que fa sobre la tasca de governar, com ara: «és la gent l’ànima de la ciutat, la raó essencial de la ciutat» i també «governar és assumir la responsabilitat política i prendre decisions garantistes al servei del bé comú». Coincideixo, sobretot, amb en Joan en el fet que ell tenia un projecte per a la ciutat, un projecte que es manifesta al llarg de les pàgines i que es va concretant en tot d’accions que tenien per objecte donar relleu a tots els barris de la ciutat i millorar la vida de la gent que hi vivia, com així va succeir, per bé que no tot el que hi exposa es va poder dur a terme de manera completa i que, alguns cops, va passar per damunt dels interessos dels veïns, com ara en el cas de la Nova Estació. Aquesta visió de la ciutat com un tot i del bé comú com a eix vertebrador de les polítiques és el que m’ha portat a l’alcaldia i així serà com la tractarem mentre jo en sigui l’alcaldessa.

El que no comparteixo de cap de les maneres, com a republicana que soc, és la Medalla d’Or de la ciutat que Armangué va promoure per al rei d’Espanya de llavors, ara emèrit, i que se li va concedir per majoria d’un ple on no hi eren tots els regidors; o en moltes de les paraules que dedica a l’acció d’ERC durant aquells anys i especialment a Francesc Canet. Dels fets que les motiven, n’hem parlat, amb en Francesc, al llarg del temps, i conec molt bé el que guiava l’oposició que vam fer en temes com per exemple l’estació del TGV. Potser en Francesc, en temps a venir, ens sorprendrà també amb unes memòries (perquè, de coses per explicar en té a cabassos) i serà ell qui ho raoni amb les seves pròpies paraules.

Mentrestant, el llibre d’en Joan Armangué és i serà al meu despatx com a llibre de consulta, amb tots els subratllats i amb tots els pòstits que hi he col·locat, i també com a llibre de records, tant pels personatges que hi circulen com pels fets i per la història de la qual és un recull. Parcial, sí, però és el seu, de recull. Altres memorialistes en farien, sens dubte, altres anecdotaris. D’històries d’alcalde, els i les que hem passat per la Casa Gran en tenim un munt, per bé i per mal.

Finalment, vull referir-me al primer agraïment amb què tanca el llibre: «a Figueres i a tots els seus ciutadans i ciutadanes que delegaren en la meva persona ser el seu alcalde durant dotze anys». Al capdavall, ser alcalde/alcaldessa és això: rebre el mandat de tot un poble que delega en tu la responsabilitat de gestionar els diners que hi destina per fer-ne el millor ús i aconseguir-ne els millors resultats. I ser alcaldessa/alcalde, també, és estimar la ciutat i, donar-li el millor de tu.