Visitar escoles

En una de les escoles que he visitat recentment, hi ha penjada a la paret una frase molt significativa, de la filosofia Ubuntu, que diu: «per educar un infant es necessita tota la tribu». No puc estar-hi més d’acord, i és per això que, de seguida que hem pogut (no tan aviat com jo hagués volgut) hem organitzat agendes amb les escoles i m’hi he posat. Haig de dir que és una de les activitats més gratificants de les que he dut a terme fins ara.

Crec que els nens i nenes que hi ha a les nostres escoles han de saber qui hi ha al capdavant de la ciutat i per què, i quina és la feina que fa aquesta persona, que avui soc jo i demà, qui ho sap. I sobretot, més que conèixer la persona que representa la institució, els nostres infants han de saber per a què serveix l’Ajuntament, què s’hi decideix i com es prenen aquestes decisions.

El desencadenant d’aquestes visites ha estat la campanya de civisme “Figueres. Fem-la millor”. Ja n’he parlat en aquest blog, just quan escrivia sobre aquesta campanya. Però com ja deia en aquell moment, anar a les escoles a explicar-la vol dir no només que fem pedagogia, sinó que aprofitem la capacitat pedagògica dels nens i nenes, que ho expliquen a casa, ho posen en pràctica ells mateixos i, si convé, renyen les famílies quan no fan bé les coses.

De tota manera, anar a les escoles a explicar la campanya és també demostrar interès pel que passa en els àmbits educatius de la nostra ciutat. És que els equips directius dels centres se sentin acompanyats i escoltats ─en aquest sentit, la regidoria d’Educació amb Josep Alegrí al capdavant ja fa una gran tasca, i les escoles saben que hi tenen un fil directe─, és conèixer de primera mà els projectes educatius ─tan diversos com la mateixa població─ que s’hi duen a terme i és, també i sobretot, que la mainada sàpiga que l’Ajuntament no és un lloc sagrat sinó la casa de tothom, i que la persona que el representa és tan propera com ho poden ser els seus mestres i, igualment, que si l’alcaldessa els visita i vol saber què fan i com pensen , és perquè la mainada és importantíssima per a la ciutat.

He anat a veure més de la meitat d’escoles de la ciutat, i així que acabi el torn de les escoles, començaré la visita als instituts. I ho estic esperant amb candeletes: si els nanos de Primària són tan bons interlocutors, els de Secundària que ja tenen alguns conceptes més clars... Durant les visites als centres, els equips directius m’expliquen projectes, mancances, il·lusions, i no s’estalvien la crítica. I demanen coses. Sovint les demandes són de més recursos i de més seguretat, i de cada centre me n’emporto deures. I reflexions a cabassos.

Sovint, quan entro a la classe que he anat a veure (parlar amb totes les classes seria impossible),  pregunto si saben què és i què fa un alcalde o una alcaldessa. De vegades, si són molt petits, no ho saben i acabem recorrent a la comparació amb la feina de la directora o director per fer-los-ho més assequible. “Ajudar la gent”, va dir un nen en una classe de 5è fa pocs dies. Els ho desenvolupo: ajudar a què la gent pugui viure millor, fent els possibles perquè hi hagi bons serveis com per exemple de neteja, policia, escoles, hospitals, però també faig feines com organitzar les Fires i Festes de la Santa Creu. El més complicat és el tema dels impostos. Em vaig trobar en una classe de 2n explicant què eren els impostos, i aquí vaig fer servir el símil de la guardiola. O sigui, els impostos són una mena de guardiola on tots els ciutadans posem diners.  Per repartir de la millor manera i donar més serveis, ajudar la gent de la ciutat que ho passa malament... Un nen, tot decidit, em diu que a la seva guardiola hi té 15€ i que me’ls donarà per ajudar. És que podria plorar de l’emoció, i si no hi hagués pandèmia, me l’hauria menjat a petons. Tots els mestres em diuen que han treballat molt sobre el que volen preguntar, i normalment tenen una bateria de preguntes, recollides entre tots, molt pensades: per què crec que els polítics tenen tan mala fama, per què els menors no poden votar, per què crec que em van votar, què passa amb les drogues a Figueres... Les seves preguntes no són fàcils de respondre, de vegades, perquè alguns cops ja no és només el que jo penso, sinó la manera com ho haig d’explicar perquè ells ho puguin entendre (per començar, amb tota la honestedat) i això té molt de catàrtic. Ho visc com una gran lliçó.

A aquests nens i nenes, també els explico que tinc moltes ganes que haguem pogut deixar de banda la COVID-19 per poder reunir un altre cop el Consell Ciutadà d’Infants, perquè el Consell hauria de poder influir en les decisions que es prenguin sobre la ciutat i especialment en les que afecten els infants: que els infants (no oblidem que hi ha la Primària i la Secundària representades) puguin presentar propostes i que aquestes propostes puguin tirar endavant. Els poso l’exemple del carril bici. És una petició que es va fer des del Consell d’Infants. Amb una partida dels pressupostos participatius vam poder fer un carril bici al barri de l’Olivar Gran. Però, dins del casc antic, és difícil d’endegar, perquè els carrers són estrets, i poso d’exemple el carrer Nou, que és una via principal però també és massa estret perquè hi convisquin un carril per als cotxes i un per a les bicicletes. Per posar-n’hi un, els pregunto què farien ells. En un cas, una nena, que havia dit que de gran volia ser alcaldessa, em diu que cal treure els aparcaments. És una bona idea, i tant, però aleshores la gent que viu a la zona protestarà perquè no tindran un lloc on deixar el cotxe. La seva professora va reflexionar que cal començar educant la gent perquè no vagi tant en cotxe a tot arreu, en una ciutat petita com la nostra, i jo hi estic d’acord. I, evidentment, caldria potenciar més el transport urbà de qualitat i fer més zones de vianants... Però no són mesures que es puguin dur a terme d’avui per demà i per això els dic que cal treballar-ho bé i amb bones propostes sobre la taula.

Quan els explico la campanya de civisme, tots els alumnes saben què és el civisme o el comportament cívic, perquè ho treballen a l’escola, i són els primers a aplicar-lo. Saben perfectament a quin contenidor ha d’anar cada mena de brossa i fins i tot saben que hi ha un contenidor que no tenim a Figueres, que és el del marró, el de la brossa orgànica. Aquest, és veritat que encara no hi és, però de cara a l’any que ve sí que en tindrem i hi podrem abocar tots els residus orgànics (restes de verdures i menjar, restes de jardineria, etc.). Alguna vegada em trobo amb alguna criatura que forma part del Consell Escolar i que coneix molt bé la campanya i m’ajuda a explicar-la. Segurament, hi ha molt d’incivisme encara en aquesta ciutat, però no ve, segur, de la mainada. Per il·lustrar la importància de la campanya, els dono algunes xifres, als que són prou grans per entendre-les: l’any passat, portar residus sense reciclar a l’abocador comarcal ens va costar 2,4 milions d’euros ─aquest import, quan reciclem com cal, ens l’estalviarem─, i la neteja del carrer ens va costar 4,5 milions d’euros. Potser són unes xifres massa grans per a ells, però entenen que és una bestiesa de diners.  Totes les classes, sense excepció, volen participar en aquesta part de la campanya que consistirà a donar nom als personatges protagonistes, i jo espero que sigui una competició ben cívica, molt participada i que surtin uns noms ben figuerencs i originals.

Aquestes visites no podem limitar-les a una campanya. El contacte amb la mainada de la ciutat ha de ser continuat. Hem de saber exactament què els cal, què els fa patir, què necessiten i com els podem ajudar a créixer, esdevenir ciutadans i ciutadanes empoderats, amb sentit crític i amb tots els drets que els corresponen.

Acabo amb un petit secret. Una cosa que m’encanta d’aquestes visites és la màgia que es desprèn en totes les trobades i que m’acompanya i em dona força. De vegades, fins i tot em fan regals: fa uns dies, un petitó em va donar un amulet ─en realitat, mitja pinça de fusta, de les d’estendre la roba, de color blau─ que des de llavors duc sempre amb mi. Avui, que es preparen per a Sant Jordi, m’han regalat una rosa. Tots i totes, però, em regalen la seva energia tan positiva i la seva il·lusió.