La Dolors, en llibertat

Dimecres passat vaig tenir el gran goig d’acompanyar la consellera Dolors Bassa en la sortida de la presó de Puig de les Basses. Si per a mi va ser tan emotiu donar-li la benvinguda, com a amiga i com a alcaldessa, a la nova llibertat, no puc ni imaginar el que per a ella devia representar poder sortir d’aquell lloc de càstig per no haver-hi de tornar.

Malgrat ser un dia feiner i una hora complicada, unes 150 persones vam ser allà per acollir-la i fer-li costat. Entre elles, la consellera Teresa Jordà i la seva germana, la diputada Montse Bassa, però també companys i companyes com l’Angi, que hi va voler ser tot i desaconsellar-ho la seva salut, o en Guillem i la Carla, que van deixar la feina per ser amb la Dolors. Entre molta altra gent dels que hi han anat cada dimarts, durant molt de temps, a desitjar-li una bona nit.

Era important ser-hi, donar-li el nostre suport i mostrar-li la nostra alegria. La Dolors ha pogut tornar a casa amb la seva família, i es podrà reintegrar a les seves obligacions habituals. Podrà dinar, sopar, anar a dormir a casa cada dia. Fer un cafè amb amics quan vulgui. Anar al cinema, al teatre, de compres, i recuperar les petites coses de cada dia, que són les que ens fan més feliços a tots. I això, ho podrà fer la Dolors, però també Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Raül Romeva, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn.

Amb tot, l’alegria no és completa. Ho va dir la mateixa Dolors Bassa: «Sortim nou persones, però n’hi ha moltes més d’encausades». Fins a 3. 200, començant pel president Puigdemont i els altres exiliats i acabant pels manifestants encausats. Tenia raó quan deia que «la repressió no s’ha aturat». Ara ve l’etapa del Tribunal de Comptes, i no seran cap sorpresa les quantitats que es reclamaran als càrrecs polítics que van tenir qualsevol cosa a veure amb el referèndum de l’1 d’Octubre.  La repressió només  s’haurà aturat quan el govern espanyol sigui valent i promulgui l’amnistia per a tota la causa de l’independentisme.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, l’Oriol, amb qui encara no he pogut parlar directament, però a qui segur que ben aviat podré saludar si més no per telèfon, va dir que amb els indults no canviava res en la lluita de l’Estat espanyol contra la independència. En les seves pròpies paraules: «Continuarem treballant per l’amnistia, per tots els companys a l’exili i represaliats. Treballem per la llibertat d’aquest país». Treballem, totes i tots els que formem part del projecte d’ERC, per la República de Catalunya. Això, que quedi ben clar. Raül Romeva també ho deia d’una manera molt clara:  «seguim sumant perquè la República no és una opció, és una necessitat».

L’indult és una mesura de gràcia. Un perdó concedit per benvolença de l’autoritat (més o menys, això és el que diu el diccionari). Per a nosaltres, que hem reclamat l’amnistia per a tots els represaliats, que es concedeixi l’indult a aquests companys ens provoca més aviat una certa repulsió. Implica un paternalisme que ja es va veure en Pedro Sánchez a l’acte del Liceu: «Catalanes, os queremos». No diré com ens volen alguns, perquè ja ho sabem. Doncs, si ens estimeu, no es vulgueu fer canviar, perquè no canviarem. Si ens estimeu, asseiem-nos a taula i parlem com a persones civilitzades, amb respecte tots amb tots. Promulgueu una amnistia i comencem de cap i de nou. Si no la promulgueu, la continuarem reclamant aquí i a fora. El nostre objectiu és molt clar, el 52% de vot independentista assolit per primer cop a les eleccions del febrer ja l’explica, i el percentatge continuarà creixent. Catalunya va ser una nació durant segles, per més que ho neguin el de l’àliga franquista. I tots plegats treballem per tornar a ser nació, per ser República justa, social i solidària.