Per un 11 de Setembre més reivindicatiu

No vull plorar.
Parlaré dels herois gairebé inútils,
que inèdits i esfumats aixequen
cada matí,
com un gran pes, la vida.

Amb aquest fragment del poema Parlaré vull recordar tant la poeta i pintora Felícia Fuster, l’autora, de qui enguany se’n celebren cent anys del naixement, com els herois i heroïnes que el setembre del 1714 van defensar Barcelona i, just l’endemà de la caiguda, avui fa exactament 307 anys, van tornar a aixecar la vida per fer renéixer la ciutat i el país. 

Encara hi ha qui, amb una ignorància esfereïdora, fa mofa dels catalans per aquesta fal·lera que tenim de commemorar una derrota. Commemorar, sí, que no celebrar. Commemorar i, a més a més, treballar perquè aquesta derrota i d’altres no tan contundents però igualment terribles per als qui les pateixen es vagin convertint en victòries. Quines són aquestes derrotes? Doncs les represàlies per l’1 d’Octubre sobre més de 3.000 persones, l’exili que encara no ha acabat, les penes de presó que han hagut de patir líders civils i polítics, la mà fosca i dirigida d’un Tribunal de Cuentas que ara vol arruïnar literalment les vides d’aquests líders i les dels seus descendents i, tot això, per un tribunal sense jutges revestit d’un poder i d’un pes que mai no se li hauria de permetre, en una democràcia que es diu moderna i avançada. I les victòries: el ressò de les nostres reivindicacions a Europa i al món, l’exemple de reivindicació pacífica però ferma que hem donat, donem i donarem mentre calgui, les cleques amb la mà plana que han suposat els informes i comunicacions del Consell d’Europa i les admissions de les demandes al Comitè de Drets Humans de l’ONU i el Tribunal Europeu de Drets Humans.  

Com ha de ser moderna una democràcia amb un rei emèrit ─o sigui, que conserva el rang i les assignacions tot i haver abdicat─, que fuig i en la distància fa veure que compleix amb Hisenda, però que no s’acosta a territori espanyol per si de cas. Però no cal que es preocupi, perquè com que a Espanya la justícia és igual per a tothom, encara que s’hagi enriquit a costa de tots nosaltres, no anirà a presó ni de broma.

Tant és. La monarquia espanyola és un problema que, més tard o més d’hora, la ciutadania de Catalunya es traurà del damunt, i no, no és un somni. I tampoc no és una tonteria. Que Catalunya serà independent, sigui via referèndum, sigui per la via que sigui, no és ni una bertranada ni un somni. Cert és que hem tingut tots els impediments possibles i en continuarem tenint. Ajudats, encara, pel gran mur de contenció que ha estat i és encara la pandèmia, amb totes les limitacions i restriccions que ens continua imposant i per tants de recursos com s’han hagut d’abocar des de totes les institucions per fer-hi front i ajudar la salut, la sanitat i també a la població que més ho necessitava. Que ens ha frenat l’economia fins a un punt que semblava que no podia ser. Però, i això pot semblar una frase feta, les adversitats ens fan més forts. Ho demostren les últimes dades de l’Idescat respecte al PIB català, amb una crescuda del 4,1% per a aquest semestre, més d’un punt per damunt del creixement mitjà espanyol. I és que, a Catalunya, quan ens posem a treballar, no ens guanya gaire ningú. I d’imaginació no ens en falta, estem acostumats a recórrer-hi quan els moments són pitjors que mai. Les nostres empreses es transformen justament per aquest dinamisme emprenedor que ens caracteritza. I aquest dinamisme farà realitat tant el referèndum com la independència. Perquè, si les coses no es poden fer d’una manera, ens espavilem per fer-les d’una altra i ens reinventem tant com calgui.

Com s’han hagut de reinventar la cultura i, igualment, la cultura popular. Cada cop que els òrgans competents han anat dictant noves mesures, el món de la cultura, que tant ens ha ajudat a sortir d’aquesta crisi, les ha anat adoptant: aforaments restringits, canvis de format, entrades i sortides regulades... Ho han fet perquè en el seu ADN hi ha impresos uns valors de servei, de germanor, de donar un suport i un cop de mà. I que la feina que fan ens aporta sentit de comunitat, de fer coses importants amb gent que sent com tu. La lliçó del sardanisme, que ha continuat programant concerts per no deixar els músics sense feina encara que no es pugui ballar és tan exemplar com la dels castellers, que avui veurem per primer cop després d’un llarg temps en què els assajos s’han hagut de fer per torns i, fent cas de la normativa, no hi pot haver grans castells, sinó, únicament, pilars. I encara gràcies. Prenem bona nota d’aquesta gran lliçó: sigui donant-se les mans, sigui agafant-se tots ben fort, és com estem construint un país nou entre totes i tots.

He començat recordant Felícia Fuster i acabaré recordant Renada-Laura Portet, la poeta i dona sàvia nord-catalana que ens ha deixat tot just fa una setmana.

La vostra consciència porta retard

Encara no sou persona

Sinó un tal quídam

Esperant esperant

Puix que tota nit

Condueix a una alba.

La pandèmia ens pot haver frenat, però d’aquesta nit ja ens n’estem sortint i ben aviat veurem l’alba de la realitat nacional pròpia.

Visca Catalunya lliure!